dissabte 11 de maig de 2013

12M15M Reloaded

Han passat dos anys des de que el malestar generalitzat de la majoria de la societat es convertís en una indignació massiva que es va mostrar al món en forma d’ocupacions de les places públiques de Catalunya i de tot l’Estat espanyol desafiant l’ordre establert i posant en qüestió la democràcia representativa.   
Però que ha quedat de tot plegat després de l’esclat inicial del 15M i de la voluntarietat de les primeres setmanes? Doncs bé, durant tot aquest temps el moviment 15M ha estat l’impulsor de grans mobilitzacions com les del 19 de Juny o el 15 d’Octubre, entre d’altres, on exigien un canvi del sistema, alhora també han promogut activament les jornades de Vaga General del 29 de Març i el 14 de Novembre del passat 2012 reivindicant la lluita de classes per transformar la societat. Així mateix ha estat i és un moviment que ha servit com a dinamitzador de les lluites socials i laborals. Tant és així que el 15M va suposar una repolitització de part de la societat i una reactivació de l'activisme social.
Durant tot aquest temps algunes de les assemblees ja han desaparegut però altres continuen treballant com a tals o s’han transformat o adaptat a altres moviments socials més concrets. És el cas de la Plataforma de Afectats per les Hipoteques on desenes dels i les seves activistes van passar en algun o altre moment pel 15M. També podem parlar de qui forma part de les Plataformes per l’Auditoria del deute, o de qui recolza als afectats per les preferents o de qui conformen les plataformes contra la banca convencional o de qui forma part de desenes de plataformes en defensa dels drets públics o d’altres que van conformar coordinadores com la del 25S o de qui ha revitalitzat algunes associacions de veïns. Aquests serien exemples d’on estan treballant els i les activistes del 15M, però hi ha més ja que també en trobareu alguns com a nous afiliats als sindicats de classe i combatius o a d’altres com a militants de l’esquerra anticapitalista en totes les seves vessants. Així doncs, després del malestar i de la indignació inicial va venir la presa de consciència de molts i moltes de que cal participar, organitzar-se i lluitar per canviar les coses.   
Però, també cal dir que durant aquests dos anys el context econòmic, social i polític ha empitjorat molt. Estem sota la dictadura del deute que imposa la troika (1), el pagament del qual esta suposant la implementació per part dels governs central i autonòmic de tota una sèrie de polítiques d’austeritat i de retallades que ens porten a una tragèdia social. Un pagament del deute que és una gran estafa o si es prefereix un saqueig de les arques públiques. Això és així ja que el gran problema del deute el té el sector privat i no el sector públic com es vol fer creure per així tenir l’excusa de privatitzar el que queda d’un estat de benestar ja de per si reduït però que almenys cobria les necessitats bàsiques de la població. És una estafa també perquè l’augment del deute públic és conseqüència dels baixos ingressos (2) i dels continus rescats bancaris. És la política de privatització de beneficis i socialització de pèrdues. Així doncs aquestes polítiques ens duen a una situació de pèrdua continuada de tota una sèrie de drets socials i laborals històricament conquerits i que es concreta en el drama de l’atur (3), dels desnonaments i de la privatització dels serveis públics. És a dir, un empobriment continuat de la població, un augment de les desigualtats socials i una degradació i precarització de les condicions de vida d’un ampli sector de la societat. Amb tot això les protestes han augmentat i, com era d’esperar, també la criminalització i la repressió a tota persona o col·lectiu que lluita per canviar la situació. 
És en aquest context quan arriba una nova convocatòria de mobilització per part del 15M amb  manifestacions, xerrades i qui sap si ocupacions a diverses ciutats de l’Estat i de Catalunya així com amb diverses accions per al mateix 15 de Maig. Tot plegat ha de servir per continuar denunciant i rebutjant un sistema econòmic, polític i social que només beneficia a una minoria de la població i que condemna a la misèria a una gran part de la població mundial, i per plantejar i debatre sobre possibles alternatives a aquest model d’organització social. Unes alternatives que estan sobre la taula: economia social, sobirania alimentaria, sindicalisme de classe i combatiu, banca pública sota control social, municipalisme alternatiu, vivenda digna garantida, serveis públics de qualitat, renda bàsica universal, treball digne, etc. Propostes que serviran per anar avançant cap a un món on la justícia social, la solidaritat de classe, la igualtat, la llibertat i la democràcia radical siguin els principis d’una societat que ha d’estar fora de la lògica del sistema capitalista.
Per això, tant aquest 12M15M com després participa, organitzat i lluita per transformar la societat.
(1)   La troika esta conformada pel Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i la Comissió Europea.
(2)   Veure aquest article sobre el Frau fiscal a l’Estat.
(3)   Veure l’article: “El drama de l’atur

divendres 26 d’abril de 2013

El drama de l'atur

“Cuando gobierne bajará el paro” Mariano Rajoy (2010).  Aquesta i altres afirmacions similars feia l’actual president del govern respecte a la creació d’ocupació. Res més lluny de la realitat. Un any i pocs mesos després de que el PP guanyés les eleccions s’han destruït un milió de llocs de treball, situant-se la taxa d’atur en el 27’16% lo qual significa que hi ha 6.202.700 persones aturades. Així mateix, a Catalunya no estem molt millor i anem camí del milió d’aturats ja que aquest primer trimestre ja hi ha 902.300 persones aturades i la taxa d’atur s’ha situat al 24,5%.  
Però aquestes no són les úniques dades que es desprenen de l’Enquesta de Població Activa del primer trimestre de l’any 2013 sinó que també trobem una taxa d’atur juvenil que supera el 57%, que 1.902.000 de llars tenen tots els seus membres a l’atur i que 2.901.100 persones van perdre la feina fa més d’un any. Per tant, la situació es dramàtica per a milers de persones les quals veuen agreujada la seva situació amb altres mesures que els afecten directament tals com l’augment d’impostos, el repagament sanitari, la degradació dels serveis públics, etc. Tot això fa que les desigualtats entre classes socials i els nivells de pobresa augmentin sense parar. En aquest sentit les dades mostren que a l’estat espanyol hi ha 26,7% de persones que estan sota el llindar de la pobresa i que a Catalunya ens trobem en un esgarrifós 29,5% de pobresa segons l’Enquesta de Condicions de Vida i hàbits de la Població 2011.  
Així doncs, aquestes intolerables dades d’atur són conseqüència directa de les darreres reformes laborals (1) del PP i del PSOE les quals han facilitat els acomiadaments massius. Així mateix les continues retallades imposades en els serveis públics fan que centenars de milers de treballadors interins vagin directament a les files de l’atur. Tampoc no hi ha que oblidar la nul·la inversió en polítiques industrials les quals podrien impulsar la economia i ser generadores de llocs de treball. Per tant, cal canviar aquesta política econòmica i acabar amb les mesures d’austeritat.    
Així mateix, el govern de l’estat espanyol ha afirmat en el consell de ministres del 26 d’abril que l’atur no baixarà del 25%, com a mínim, fins al 2016 i que, per tant, continuarà la destrucció d’ocupació, això si més lentament. Així és d’hipòcrita aquest govern que en comptes de preocupar-se en crear llocs de treball es contenta amb que es freni la destrucció dels mateixos, cosa que tampoc esta aconseguint. Però, realment no hi ha alternatives a aquest drama social que representa l’atur? No serà que ja li va bé al Govern i als seus amiguets de la CEOE que existeixi tant d’atur? Així doncs, el que s’està creant intencionadament és un enorme exercit de reserva de mà d’obra barata disposada a treballar a qualsevol preu i amb condicions laborals molt precàries (2). És, en definitiva, un canvi de model per competir amb la resta del món devaluant les condicions laborals internes, un model que l’únic que ofereix és atur, precarietat o exili (3). Però, torno a preguntar quina alternativa tenim?      
Doncs bé, front a aquesta degradació continuada de les condicions de vida de la majoria de la població i front a l’atur, la precarietat i l’exili econòmic cal reaccionar i plantar cara per a, en un primer pas, revertir les polítiques d’austeritat i de retallades dels drets socials i laborals. Cal doncs un canvi de model en la política econòmica i social actual que ens porti a la generació d'ocupació mitjançant un repartiment del treball i de la riquesa i una inversió pública planificada (4), que combini les polítiques industrials amb les polítiques actives d'ocupació dins d'un marc normatiu favorable a les classes populars i on les polítiques socials tinguin la major importància. Però per això fa falta voluntat política i aquests governs, tant el de l’estat espanyol com el de Catalunya no la tenen ja que defensen uns altres interessos. Per tant, és prioritària una lluita social continuada en el temps que els sindicats, els moviments socials i altres col·lectius organitzats han de plantejar de manera conjunta i el més contundentment possible. Finalment les milers de persones aturades han d’autoorganitzar-se en assemblees de parats o plataformes veïnals per exigir un treball que els procuri els ingressos necessaris per una vida digna, alhora que han de prendre consciència del perquè d’aquesta situació. Així doncs, cal avançar cap a la conscienciació d’una amplia majoria social que pugui articular un front polític, social i sindical que pugui ser el mecanisme per capgirar aquesta situació i transformar la societat.
(1)   Veure l’article “Un any de reforma laboral”
(3)   Veure l’article: “Atur, precarietat o exili”
(4)   Amb el no pagament del deute il·legítim, a través d’una reforma fiscal progressiva, mitjançant la persecució del frau fiscal, l'evasió de capitals i la corrupció. Amb aquestes polítiques hi hauria finançament suficient per aquest inici de canvi de model.

dimarts 2 d’abril de 2013

L'atur registrat continua per sobre de les 5 milions de persones aturades

En aquest article primerament enumeraré les dades objectives de l'atur registrat (1) durant el mes de Març per a després fer una valoració de les mateixes.

A continuació podem veure quina ha estat l'evolució de l'atur registrat a l'Estat espanyol, a Catalunya i a la província de Tarragona (2) durant el passat mes de Març.

- Estat espanyol:
El nombre d'aturats registrats en les Oficines dels Serveis Públics d'Ocupació, en finalitzar aquest mes, ha disminuït a l'Estat en 4.979 persones en relació amb el mes anterior. En valors relatius, la disminució de l'atur és d'un 0,10%. D'aquesta forma l'atur registrat s'ha situat en 5.035.243 persones.
Al Març del 2012 la desocupació va augmentar en 38.769 persones aturades (0,82%) respecte al mes anterior. D'altra banda, des del Març de 2012, l'atur s'ha incrementat en 284.376 persones (5,99%).

- Catalunya:
El nombre d'aturats registrats en les Oficines dels Serveis Públics d'Ocupació, en finalitzar aquest mes, ha disminuït a Catalunya en 1.126 persones en relació amb el mes anterior. En valors relatius, la disminució de l'atur és d'un 0,17%. D'aquesta forma l'atur registrat s'ha situat en 664.050 persones.
Al Març de 2012 la desocupació va disminuir en 3701 persones aturades (0,58%) respecte al mes anterior. D'altra banda, des del Març de 2012, l'atur s'ha incrementat en 25.803 persones (4,04%).

- Tarragona (província):
El nombre d'aturats registrats en les Oficines dels Serveis Públics d'Ocupació, en finalitzar aquest mes, ha disminuït a Tarragona en 1.341 persones en relació amb el mes anterior. En valors relatius, la disminució de l'atur és d'un -1,73%. D'aquesta forma l'atur registrat s'ha situat en 76.083 persones.
Al Març de 2012 la desocupació va disminuir en 1.377 persones aturades (1,85%) respecte al mes anterior. D'altra banda, des del Març de 2012, l'atur s'ha incrementat en 3.001 persones (4,11%).

Valoració:
Des de l’any 2008 que les dades d’atur al mes de Març no disminuïen. Tot i això cal tenir en compte que l’atur ha augmentat en tots els sectors excepte en serveis, sector en el que la setmana santa ha tingut un fort impacte en la generació d’ocupació per aquest mes. Una ocupació en el sector turístic que es caracteritza per la seva alta temporalitat i per unes precàries condicions de laborals. Així mateix, des de començaments d’any s’acumulen 186.520 persones parades més que a 31 de desembre de 2012 i si tenim en compte les dades interanuals tenim que al conjunt de l'estat el percentatge de persones aturades ha augmentat un 5,99% (284.376 persones) respecte a l'any anterior, a Catalunya un 4,04% (25.803 persones) i a la província de Tarragona un 4,11% (3.001 persones). Aquestes dades reafirmen que el drama de l’atur no s’atura i que aquest, segons l’època de l’any en que ens trobem, augmenta amb més o menys força mantenint-se per sobre dels 5 milions d’aturats registrats en l’antic INEM.

Aquest drama de l’atur engloba un 37% de persones aturades que no cobren prestació per desocupació, un atur juvenil que supera el 50%, una reducció de la prestació per desocupació del 10% a partir del setè mes, una major dificultat per a l’accés a subsidis o ajudes diverses per desocupació (com és el cas del subsidi per a majors de 55 anys, entre d’altres), així com que milers de famílies tinguin tots els seus membres a l’atur. Així aquesta situació esta creant un context de degradació social i d’empobriment de la població que comporta entre altres drames que milers de persones es vegin ofegats per la tragèdia dels desnonaments, i es que moltes persones aturades de llarga durada estan esgotant la seva prestació i malviuen amb subsidis o ajudes de 400€, els més “afortunats” i altres sense res o amb les reduïdes pensions dels seus majors.

Així mateix no hi ha que oblidar que s’està imposant un nou model de relacions laborals a base de generalitzar la por a la pèrdua del treball. En aquest sentit s’està aprofitant el context econòmic actual per a implantar aquest nou model regit per una cada cop més instaurada i generalitzada precarietat laboral (3), és a dir, que es generalitza la contractació temporal, la disminució dels salaris i unes condicions laborals lamentables. Factors que, juntament amb les facilitats d’acomiadament, les darreres reformes laborals (4), tant la del PP com la del PSOE, han potenciat articulant una  normativa laboral molt desfavorable per als interessos de la classe treballadora. Així, amb aquest context, molta mà d’obra formada i preparada opta per emigrar en busca d’un futur lluny de la pobresa i de les desigualtats, que molts cops no existeix.

Així, front a l’atur, la precarietat i l’exili econòmic (5) cal reaccionar i plantar cara per, en un primer pas, revertir les polítiques d’austeritat i de retallades dels drets socials i laborals. Cal un canvi de model en la política econòmica i social actual que ens porti a la generació d'ocupació mitjançant una inversió pública planificada (6), que combini les polítiques industrials amb les polítiques actives d'ocupació dins d'un marc normatiu favorable a les classes populars i on les polítiques socials tinguin la major importància. Per això és prioritària una lluita social sostinguda en el temps que els sindicats, els moviments socials i altres col·lectius organitzats han de plantejar de manera conjunta i el més contundentment possible. Alhora les milers de persones aturades han d’autoorganitzar-se en assemblees de parats o plataformes veïnals per exigir treball digne i prendre consciència del perquè d’aquesta situació. Finalment els sindicats han de promoure l’organització dels i les treballadores als centres de treball, inclosos els precaris, i buscar el suport mutu amb els moviments socials i altres col·lectius organitzats de l’esquerra. Amb tot cal avançar cap a la conscienciació d’una amplia majoria social que pugui articular un front polític, social i sindical que pugui ser el mecanisme per capgirar aquesta situació i transformar la societat. 
(2)   Les dades utilitzades en aquest article han estat obtingudes del Servei Públic Estatal d'Ocupació.
(5) Veure l’article “Atur, precarietat o exili”
(6) Amb el no pagament del deute il·legítim, a través d’una reforma fiscal progressiva, mitjançant la persecució del frau fiscal, l'evasió de capitals i la corrupció. Amb aquestes polítiques hi hauria finançament suficient per aquest inici de canvi de model.

dijous 28 de març de 2013

Atur, precarietat o exili

Després d’un any de reforma laboral i cinc des de que va començar aquesta crisi estem a les portes dels 6 milions d’aturats (1), la precarietat laboral i social ha augmentat a gran velocitat i les xifres de persones que emigren per la patètica situació econòmica no deixen de créixer.
Així tenim que la situació econòmica s’agreuja cada cop més i podem afirmar que ni han existit els brots verds, ni res semblant, ni se’ls espera; és més, inclús els poders polítics i econòmics parlen de que continuarà la destrucció d’ocupació, això si en menor mesura que en anys anteriors, doncs faltaria més que amb aquestes xifres d’atur estratosfèriques encara hi haguessin més acomiadaments que en anys anteriors. Encara que aquí tot és possible ja que aquest passat any 2012 l’atur va augmentar en 850.000 persones segons les dades de l’enquesta de població activa, una de les pitjors dades des del començament de la crisi. Però per si no hi hagués prou amb la pèrdua del treball i veure’s en la incertesa d’un futur precari no molt llunyà tenim que els poders polítics instauren noves normatives restrictives pel que fa a la percepció de prestacions, subsidis o ajudes diverses. En aquest sentit i per posar tan sols un exemple comentar el darrer decret-llei que dificulta l’accés a subsidis per als majors de 55 anys.  
A més d’aquesta continua destrucció d’ocupació amb conseqüències brutals per a la vida de les persones (2), vegeu el drama dels desnonaments entre d’altres, tenim que s’està imposant un nou model de relacions laborals a base de generalitzar la por a la pèrdua del treball. En aquest sentit s’està aprofitant el context econòmic actual per a implantar aquest nou model regit per una cada cop més instaurada i generalitzada precarietat. Esta clar que el que es busca és competir amb la resta del món devaluant les condicions laborals internes, és a dir,  tenir mà d’obra encara més barata, que estigui a la completa disposició de l’empresa i a la qual es pugui acomiadar sense traves ni indemnitzacions. Així, aquest canvi de model comportarà la proliferació del que al món anglosaxó anomenen woorking poor (treballadors pobres), persones que es troben sota el llindar de la pobresa tot i tenir un treball assalariat i que han d’acceptar condicions de semi-esclavitud com a conseqüència de les necessitats bàsiques que han de cobrir. Un clar exemple de la precarització generalitzada són les darreres mesures sobre el treball juvenil les quals incentiven contractacions precàries de joves fins als 30 anys on les empreses poden  anar substituint els i les seves treballadores per aquests joves amb salaris més baixos, menys protecció social i en definitiva amb menys drets laborals, i a més aquests treballs estan subvencionats lo que suposa menys ingressos a la seguretat social.
Amb aquest panorama la pobresa i les desigualtats no paren de créixer i, per tant, molta gent opta per emigrar en busca d’un futur millor. Així es produeix un exili econòmic de centenars de milers de persones, moltes d’elles molt ben preparades ja sigui acadèmicament, professionalment o ambdues juntes. Però aquest futur treball digne a l’estranger no es tan fàcil de trobar o molts cops no existeix ja que el model de precarietat o atur esta molt estès i, menys alguns afortunats, la resta ha de conformar-se molts cops en ser mà d’obra barata fora del seu país (3).  
Així doncs, dins d’aquesta dicotomia entre paro o precarietat el que s’està generalitzant és el model de que l’acceptació de qualsevol treball, en qualsevol condició i en qualsevol lloc, és millor que el no tenir treball. Doncs no, no podem resignar-nos i acceptar aquesta situació sinó que hem de lluitar per una vida digna. Però per això cal  canviar la correlació de forces respecte als poderosos i, per tant, no ens queda altra que mobilitzar-nos de forma sostinguda i continuada en el temps el més contundent possible; alhora que també cal organitzar-se política, social i sindicalment per articular un bloc alternatiu antiausteritat que pugui ser majoritari  i així revertir primer les retallades socials i laborals per després acumular les forces i la legitimitat suficients  per transformar la societat.
(1)   Veure els articles:
(3)   Veure la web de Juventud sin Futuro “No nos vamos nos echan”

dijous 7 de març de 2013

El nou conveni col.lectiu dels grans magatzems: precarietat i salaris de misèria

El passat 30 de Gener la patronal ANGED (1) i els pseudo-sindicats FETICO i FASGA van pactar el nou conveni dels grans magatzems el qual suposa un retrocés en les condicions de treball, ja de per si dolentes, de les persones treballadores d’aquest sector. El com s’ha arribat a signar aquest nou conveni respon a una estratègia negociadora que la patronal i els seus satèl·lits sindicats van dur a terme durant les negociacions (2).   
Aquest nou conveni pretén mantenir el màxim de guanys possibles per a les empreses del sector a costa dels i les treballadores. Així doncs, s’aprofundeix en la mobilitat funcional i geogràfica així com en la flexibilització horària, la qual ajusta la jornada laboral a les necessitats de la producció amb una borsa de 180 hores flexibles de les quals podran disposar les empreses en qualsevol moment. Això comporta una desregulació de la jornada laboral o millor dit una regulació unilateral en favor de l'empresa, és a dir, estar a disposició de l’empresa quan calgui i per al que calgui. Així mateix el salari es congela o en alguns supòsits, segons evolucionen les vendes, es pot reduir un 5%  i s'augmenta la jornada laboral en 28 hores anuals passant de les 1770 a les actuals 1798 hores. A més, en l’aspecte salarial cal tenir en compte l'augment de la inflació durant els anys de vigència del conveni, lo que en la pràctica suposarà una pèrdua de poder adquisitiu o el que és el mateix treballar més hores per menys salari. Un altre element introduït en aquest conveni i que empitjora les condicions laborals de les plantilles es que s'augmenten el numero de diumenges i festius obligatoris que es tenen que treballar. En aquest sentit desapareix el dret del cobrament per treballar en festius ja que el nou conveni estableix la gratuïtat de treballar el 55% dels festius i diumenges que obrin els centres. Finalment també hi ha, entre d’altres mesures (3), un deteriorament dels períodes de proves i dels contractes d’inici i de pràctiques.
Amb tot això tenim que la patronal vol mantindre els seus beneficis a costa dels drets i les condicions laborals dels i les treballadores. Així doncs aquestes mesures són una volta de rosca més en la degradació dels drets laborals de les persones treballadores d’un sector on els salaris són escandalosament baixos i que durant els anys de crisi i gràcies a les darreres reformes laborals (4) els acomiadaments han estat i estan a l’ordre del dia. És més, aquests treballadors i treballadores tenen una sobrecarrega de treball molt gran degut a aquest ajustament de les plantilles durant els darrers anys, alhora que estan realitzant molts esforços per adaptar-se a les exigències empresarials. Una sobrecarrega de treball que augmenta junt amb la continua imposició de la flexibilitat laboral lo que comporta conseqüències per a la salut dels i les treballadores i per a conciliar la jornada laboral amb la vida personal i familiar.
Així doncs, les grans empreses que conformen l’ANGED i que controlen el 57% de la quota de mercat del seu sector continuen tenint grans beneficis tot i haver-se reduït el nivell de vendes. Cal recordar que, per una banda, dins d’aquestes empreses hi ha algunes grans fortunes de l’Estat espanyol i de l’estranger i que, per altra, les diferències salarials entre els i les treballadores i els directius d’aquestes empreses són escandaloses.
El que han aconseguit ANGED i els seus satèl·lits sindicals amb la imposició d’aquest nou conveni és que el cost de la crisi recaigui en els de sempre, els i les treballadores. És per això que ara cal mostrar un rebuig contundent a aquest conveni mitjançant diferents mobilitzacions alhora que cal prendre consciència de classe i organitzar-se, ja sigui en els sindicats que clarament es posicionin en contra de qualsevol retallada dels drets laborals i canviar així la correlació de forces respecte als sindicats grocs o ja sigui directament mitjançant l’autoorganització dels i les treballadores en els seus centres de treball, sinó el futur immediat és més precarietat i salaris de misèria.       
(1)   ANGED és l’associació nacional de grans empreses de distribució i esta formada per: Akí Bricolage, Alcampo, Apple, Bricolage Bricoman, C&A Modas, Carreforur, Conforama, Cortefiel, El Corte Inglés, Hipercor, Makro, Eroski, Ikea, Leroy Merlin, Media Markt, Toys ‘R’ Us, Word Duty Free Group.
(3)   En aquest enllaç al butlletí informatiu de la Federació de Comerç, Hostaleria i Turisme de CCOO podeu veure amb més detall els canvis que suposa aquest nou conveni.