Tot el seguit de continues retallades
en drets socials i laborals aplicades des de l’inici de la crisi pels diferents
governs centrals i autonòmics i que ara s’agreugen amb els governs del PP a l’Estat
i de CiU a Catalunya, fan que ens trobem en un moment històric en el que els
conflictes socials inherents als interessos de les diferents classes socials es
facin més visibles i en el que s’aprofundeixin les desigualtats socials o de
classe.
Així, s’estan aplicant tota una
sèrie de mesures tals com: l’augment de l'edat de jubilació, l’eliminació de drets
laborals i sindicals, la imposició del repagament sanitari, el desmantellament
de l’ensenyament i la sanitat pública, el lliurament a la banca de recursos
financers públics, el desnonament de centenars de milers de persones dels seus
habitatges, la concessió per als defraudadors d’una amnistia fiscal, la coartació
de la pluralitat informativa i l’aprofundiment en la criminalització dels
moviments socials i de la contestació popular.
Així mateix, les darreres mesures
del govern central per retallar 10.000 milions més en sanitat i educació que és
sumen a uns pressupostos generals de l’estat molt regressius (1) i a una
reforma laboral extremadament agressiva (2), són una mostra clara de la lluita
de classes, la qual, en l’actualitat, esta suposant una transferència massiva i
accelerada de la renta de les classes treballadores cap als capitalistes i un empobriment
continu de la majoria de la societat (3).
En aquest context Rajoy diu
literalment que “no hay dinero para los servicios públicos”. Però, en canvi, si
que hi ha per a rescatar bancs, per a mantenir a la monarquia, per afavorir a l’Església, per a sustentar unes forces i
cossos de seguretat cada cop més repressives amb el poble, per a recolzar aventures
imperialistes allà on mani l’OTAN, per a pagar els privilegis d’una majoria de
polítics, etc. En aquest sentit, el president de l’Estat i també el de
Catalunya no fan més que repetir la mateixa cançó que totes coneixem, la de que no
hi ha alternativa. Mentida. Cal conèixer que aquestes mesures estructurals que estan
imposant són la seva alternativa per a redistribuir les rentes cap al capital,
és a dir, cap a la seva classe social (4) i que, per tant, les apliquen des d’una
posició ideològica concreta.
Arribats a aquest punt caldria
que recordem quines mesures imposaven el Fons Monetari Internacional (FMI) i el
Banc Mundial (BM) a molts països de Suramèrica als anys 80 per al pagament del
seu deute. Aquestes mesures eren els Plans d’Ajustaments Estructurals (PAE) que
estaven englobats dins del que s’anomenava
Consens de Washington. Cal veure les similituds entre aquests PAE i les mesures
que el FMI, el Banc Central Europeu i la Comissió Europea estan imposant als
països de la perifèria europea. Alhora que cal també conèixer quines respostes
populars massives es van donar en alguns països de Suramèrica i veure com de
ponents hauran de ser aquestes en el nostre territori, en la resta de l’Estat i
en Europa per a poder aturar l’atac del capital i acumular forces socials
suficients per a que els interessos econòmics i financers estiguin al servei de
la satisfacció de les necessitats de la majoria de la societat.
Ara cal doncs, fer molta pedagogia
política a peu de carrer per a que les classes populars prenguin consciència de
la situació actual i s’impliquin en els processos de transformació radical de
la societat, així com impulsar mobilitzacions continuades en el temps el més massives possibles.
(1) Veure l’article “Una
volta de rosca més en l’estafa de la crisi”
(2) Veure l’article “La
darrera reforma laboral: un atac frontal a la classe treballadora”
(3) Veure l’article: “L’empobriment
continu de la majoria de la societat”
(4) Existeix una unió d’interessos
entre el món empresarial i la classe política dirigent per lo que les receptes
que s’apliquen van encaminades a afavorir els seus interessos econòmics.
